L’autonomia personal és un dels valors fonamentals de la nostra societat. És l’essència de la llibertat i de la capacitat de les persones per prendre decisions sobre la seva pròpia vida. Però, què passa quan aquest dret fonamental es veu compromès per una discapacitat? Quina responsabilitat té la societat per garantir l’autonomia de les persones amb discapacitat?
Per començar Vull definir l'autonomia personal com la capacitat d'una persona per prendre les seves pròpies decisions i dirigir el rumb de la seva pròpia vida de manera independent. No hem d’oblidar que el dret a l’autonomia personal és un dret fonamental reconegut per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 13 de desembre de 2006 i que el 30 de març de 2007 Espanya va ratificar, fet que suposa que des de llavors la Convenció és vinculant jurídicament a tot l'Estat espanyol.
Un cop establerta l’obligatorietat de l’Estat de garantir aquest dret individual, cal puntualitzar que l'autonomia no és un concepte binari (sí/no), sinó que es tracta d'un contínuum que va evolucionant al ritme que madura i s’apodera cada persona. Cada individu, amb o sense discapacitat, té diferents graus d'autonomia en funció de les seves circumstàncies personals i socials.
A Catalunya les polítiques d’acció social per a persones amb discapacitat s’han centrat en els darrers anys en la inclusió i la participació activa d’aquest col·lectiu en la societat. Tot i això, la realitat es troba allunyada dels objectius establerts en aquestes polítiques públiques, que sovint es queden curtes en la seva implementació pràctica, entre altres, degut a factors com: la manca de recursos econòmics, de personal qualificat, de coordinació entre les diferents administracions i la persistència d'estereotips i prejudicis que continuen estigmatitzant el col·lectiu. Això ens porta a situacions, que continuen encara massa esteses, on aquestes persones amb discapacitat no tenen més remei que dependre de familiars o d’institucions, limitant així la seva autonomia i el que encara és més greu la conculcació dels seus propis drets com a ciutadans.
Penso que des d’una perspectiva ètica, però sobretot també amb la llei a la mà, la societat té l’obligació moral i legal de garantir que tots els seus membres puguin gaudir d’una vida digna i autònoma. Això implica que l’administració pública ha de proporcionar les eines necessàries perquè les persones amb discapacitat puguin desenvolupar-se plenament. Per aquest motiu considero essencial valorar-ho sota la Teoria de l'Ètica de la Cura (Carol Gilligan), aquesta teoria contrasta amb la perspectiva individualista que sovint domina el discurs sobre l’autonomia personal. L’ètica de la cura reconeix que totes les persones, amb o sense discapacitat, depenen dels altres en algun moment de la seva vida. Per tant, l’autonomia no es tracta només de la capacitat de fer-ho tot per un mateix, sinó de tenir el suport necessari per prendre decisions i viure de manera digna.
Per tant, sí realment volem una ciutadania socialment justa, l’aplicació de la justícia social ens recorda que una societat equitativa no es defineix pel tractament igualitari, sinó per l’atenció específica a les necessitats de cada individu. Això implica reconèixer les diferents capacitats i limitacions de les persones, i adaptar les polítiques públiques per garantir que tots puguin participar plenament en la vida social, econòmica i cultural.
Les polítiques d’acció social han de ser redissenyades i implementades amb aquest objectiu en ment, assegurant que les persones amb discapacitat tinguin accés als mateixos recursos i oportunitats que la resta de la societat.
Garantir l’autonomia de les persones amb discapacitat requereix una transformació profunda de les polítiques d’acció social. No n’hi ha prou amb reconèixer drets en abstracte; la gent ja n'està molt farta de que li reconeguin drets que després no pot exercir. És imprescindible que aquests drets es tradueixin en mesures concretes, eficaces i adaptades a la realitat.
Un bon exemple el trobem a l'Ordre ASC/471/2010, que regula l'assistència personal a Catalunya, que va ser un pas important cap a la inclusió i l'autonomia de les persones amb discapacitat. Aquesta normativa va marcar un abans i un després en el reconeixement del dret a una vida independent, oferint la possibilitat que les persones amb necessitats de suport puguin gestionar la seva pròpia assistència personal. No obstant això, el fet que encara estigui pendent el desplegament del nou Decret evidencia les dificultats, però sobre tot una manca de voluntat política en la seva implementació efectiva.
En comparació amb altres comunitats autònomes de l'Estat espanyol, Catalunya va ser de les primeres a promoure una normativa específica sobre l'assistència personal. Promovent, l'any 2007, la creació d’un conveni entre la Generalitat i la Federació ECOM, per dur a terme el Projecte Pilot de l’Assistent Personal, amb una cinquantena de persones repartides per diferents comarques de Catalunya.
Després de 17 anys fent proves amb aquest programa pilot, encara avui no s'ha universalitzat aquest servei per a tota la ciutadania. La resposta que sempre ha donat la Generalitat de Catalunya és de problemes pressupostaris, però tinc el convenciment que és més una qüestió de voluntat política dels diferents governs que han estat al capdavant del Departament de Serveis Socials. Tanmateix, altres comunitats han avançat amb més determinació en els últims anys, implementant programes més robustos i oferint un suport més ampli, tot i tenir els mateixos problemes econòmics que ha tingut Catalunya.
És fonamental que Catalunya prengui mesures per actualitzar i desplegar definitivament el nou Decret, garantint així que el dret a l'assistència personal es converteixi en una realitat palpable per a totes les persones que ho necessiten. Aquesta actualització hauria d'incloure una millor dotació de recursos, una gestió més eficient i una major sensibilització sobre la importància de l'assistència personal com a eina de llibertat i autonomia. Només així es podrà garantir que Catalunya torni a ser un referent en matèria de drets socials i inclusió.
L'autonomia individual de les persones amb discapacitat no és només un dret, sinó també un enriquiment per a tota la societat. En garantir que totes les persones puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats, estem construint una societat més justa i inclusiva.
Josep Giralt Lladanosa
Vocal Junta Directiva d'ASPID
Activista social i membre de la Comissió Motora de l’Agenda Rural de Catalunya en representació de la Taula del Tercer Sector de Catalunya