Montse, quan ens vas explicar la teva malaltia vam pensar que un moment així podia arribar, però sempre ens vam resistir a creure-ho... o en tot cas volíem pensar que aquest seria un dia molt i molt llunyà…
En tots aquests anys, quants cops ens havies demostrat la teva valentia i lluita incansable...!! Quan ens explicaves alguna de les experiències que havies afrontat de ben petita, en totes i cadascuna de les teves pròpies vivències sobre com afrontaves la teva discapacitat... I en aquesta ocasió, como no podia ser d’una altra manera, ens ho has tornat a demostrar, valenta i lluitadora fins al final.
Fa uns mesos, quan ens vas venir a veure, pensàvem que era una d’aquelles visites que ens feies de tant en tant, quan et trobaves bé i en la que ens explicaves alguna de les moltes experiències que t’havien passat... Però ara, entenem que el sentit d’aquella última visita tenia una magnitud especial. Conscients d’en quin punt estava la teva lluita, novament ens vas alliçonar amb el teu coratge i ens vas demostrar serenitat i acceptació.... Ara entenem la importància que tenia aquella darrera conversa! Ara, però, tenim aquella sensació d’haver perdut l’oportunitat de compartir les nostres vivències i despedir-nos de tu.
Des de que et coneixem, no has deixat mai de fer les coses que t’agradaven, tot i que a vegades no t’acompanyés la salut. Les experiències que hem viscut i compartit amb tu i els records que en tenim, diuen molt de l’empremta que ens has deixat i de tot el que has significat per nosaltres i per la nostra entitat.
Aquella frase que t’havíem sentit dir tantes i tantes vegades, ara pren una connotació especial: “això és un constipat mal curat” referint-te a la discapacitat… i que exemplificava que per tu no significava una limitació el que volies perseguir ni on volies arribar. O aquella altra: “... de tot ens en sortirem” quan ens vèiem “superats” pel volum de feina.
Fins i tot, el records de la darrera jornada d’orientació laboral en la que vas participar, en la que, tot i haver estat malalta vas representar-nos de manera excepcional a la taula institucional, amb els llavis pintats d’un vermell pujat, i deixant-nos a tots bocabadats amb la teva fantàstica exposició sobre la vulnerabilitat. Alliçonant-nos un cop més en actitud.
Han estat moltes les vivències i situacions que hem tingut la sort de poder compartir amb tu. Des de la teva tasca com a orientadora laboral, on tenies la capacitat, proximitat i especial sensibilitat per atendre a totes i cadascuna de les persones que acudien al servei. El temps viscut a l’àrea associativa i de serveis, totes les reunions, els nous projectes engegats, i tots els reptes que vam anar superant...! Ens quedaran els records dels preparatius, la cerca contínua per fer possible que cada persona independentment de les seves circumstàncies pugui desenvolupar el seu projecte de vida. Aquelles sessions, viatges i xerrades als diferents col·lectius i agents, fent extensiu a tothom qui t’escoltava que l’únic impossible és allò que no intentes, i que els límits els marquem nosaltres mateixos! Sempre seràs tot un exemple com a dona, professional, companya, amiga i millor persona.
Els darrers temps, quan venies a ASPID i aprofitàvem una estona entre reunions per posar-nos al dia, t’insistíem en que havies d'escriure un llibre!! – “Montse, has d'explicar la teva experiència, la teva filosofia de vida...” i llavors tu sempre esclafies a riure!! i repeties que no volies ser exemple de res... únicament volies ser tu mateixa!
I ho has fet tant bé, Montse!! has estat una dona exemplar que ha viscut la seva vida al màxim, dedicada a que les desigualtats siguin una mica més petites, i ens deixes com a llegat el teu exemple de superació, de viure la vida amb amor i sobretot amb humor, impregnant a tota aquella persona que ha tingut la sort de coneixe’t.
Montse, tu no eres una dona comú, eres una dona amb discapacitat que no estava disposada a renunciar a tenir una vida plena per aquest motiu.
Per moltes de nosaltres has estat un referent, a nivell personal i professional. Treballant amb tu i a prop teu... sense adonar-nos-en ens ha impregnat d’aquella forma de fer, de veure el món i ... sempre rient, perquè amb aquella alegria característica ens regalaves a totes una mica de l’excepcionalitat amb la que vivies i miraves el món.
Montse, sempre estarem amb tu, per tot el que hem viscut i per tot el que ens has compartit i ensenyat. Sabem que sempre, d’alguna manera, estaràs present a la nostra entitat.
Els teus companys de feina d’ASPID
En tots aquests anys, quants cops ens havies demostrat la teva valentia i lluita incansable...!! Quan ens explicaves alguna de les experiències que havies afrontat de ben petita, en totes i cadascuna de les teves pròpies vivències sobre com afrontaves la teva discapacitat... I en aquesta ocasió, como no podia ser d’una altra manera, ens ho has tornat a demostrar, valenta i lluitadora fins al final.
Fa uns mesos, quan ens vas venir a veure, pensàvem que era una d’aquelles visites que ens feies de tant en tant, quan et trobaves bé i en la que ens explicaves alguna de les moltes experiències que t’havien passat... Però ara, entenem que el sentit d’aquella última visita tenia una magnitud especial. Conscients d’en quin punt estava la teva lluita, novament ens vas alliçonar amb el teu coratge i ens vas demostrar serenitat i acceptació.... Ara entenem la importància que tenia aquella darrera conversa! Ara, però, tenim aquella sensació d’haver perdut l’oportunitat de compartir les nostres vivències i despedir-nos de tu.
Des de que et coneixem, no has deixat mai de fer les coses que t’agradaven, tot i que a vegades no t’acompanyés la salut. Les experiències que hem viscut i compartit amb tu i els records que en tenim, diuen molt de l’empremta que ens has deixat i de tot el que has significat per nosaltres i per la nostra entitat.
Aquella frase que t’havíem sentit dir tantes i tantes vegades, ara pren una connotació especial: “això és un constipat mal curat” referint-te a la discapacitat… i que exemplificava que per tu no significava una limitació el que volies perseguir ni on volies arribar. O aquella altra: “... de tot ens en sortirem” quan ens vèiem “superats” pel volum de feina.
Fins i tot, el records de la darrera jornada d’orientació laboral en la que vas participar, en la que, tot i haver estat malalta vas representar-nos de manera excepcional a la taula institucional, amb els llavis pintats d’un vermell pujat, i deixant-nos a tots bocabadats amb la teva fantàstica exposició sobre la vulnerabilitat. Alliçonant-nos un cop més en actitud.
Han estat moltes les vivències i situacions que hem tingut la sort de poder compartir amb tu. Des de la teva tasca com a orientadora laboral, on tenies la capacitat, proximitat i especial sensibilitat per atendre a totes i cadascuna de les persones que acudien al servei. El temps viscut a l’àrea associativa i de serveis, totes les reunions, els nous projectes engegats, i tots els reptes que vam anar superant...! Ens quedaran els records dels preparatius, la cerca contínua per fer possible que cada persona independentment de les seves circumstàncies pugui desenvolupar el seu projecte de vida. Aquelles sessions, viatges i xerrades als diferents col·lectius i agents, fent extensiu a tothom qui t’escoltava que l’únic impossible és allò que no intentes, i que els límits els marquem nosaltres mateixos! Sempre seràs tot un exemple com a dona, professional, companya, amiga i millor persona.
Els darrers temps, quan venies a ASPID i aprofitàvem una estona entre reunions per posar-nos al dia, t’insistíem en que havies d'escriure un llibre!! – “Montse, has d'explicar la teva experiència, la teva filosofia de vida...” i llavors tu sempre esclafies a riure!! i repeties que no volies ser exemple de res... únicament volies ser tu mateixa!
I ho has fet tant bé, Montse!! has estat una dona exemplar que ha viscut la seva vida al màxim, dedicada a que les desigualtats siguin una mica més petites, i ens deixes com a llegat el teu exemple de superació, de viure la vida amb amor i sobretot amb humor, impregnant a tota aquella persona que ha tingut la sort de coneixe’t.
Montse, tu no eres una dona comú, eres una dona amb discapacitat que no estava disposada a renunciar a tenir una vida plena per aquest motiu.
Per moltes de nosaltres has estat un referent, a nivell personal i professional. Treballant amb tu i a prop teu... sense adonar-nos-en ens ha impregnat d’aquella forma de fer, de veure el món i ... sempre rient, perquè amb aquella alegria característica ens regalaves a totes una mica de l’excepcionalitat amb la que vivies i miraves el món.
Montse, sempre estarem amb tu, per tot el que hem viscut i per tot el que ens has compartit i ensenyat. Sabem que sempre, d’alguna manera, estaràs present a la nostra entitat.
Els teus companys de feina d’ASPID